 |
material d'ampliació APUNTS:
DOCUMENTS (qüestionaris) |
El naixement dels comtats catalans
Recordem que al 801, la contraofensiva franca de Carlemany conquereix una petita franja al nord-est peninsular que serà denominada la Marca Hispànica, l’origen de la Catalunya Vella. Aquest territori, entre els rius Llobregat-Cardener-Segre, serà organitzat per Carlemany en 8 comtats (Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona i Barcelona) seguint el sistema de vassallatje que hem estudiat. Els territoris al sud d’aquesta frontera van estar 400 anys sota domini musulmà, des d’on s’organitzaven expedicions de pillatge cap a la Marca (ràtzies). Més tard reberen el nom de Catalunya Nova. Els comtes eren funcionaris vitalicis, vassalls de Carlemany, que dirigien aquests comtats en representació de l’emperador. Amb els seus successors el procés polític de la marca va ser semblant a la de la resta de l’imperi carolingi iniciant-se la feudalització a causa de la debilitat reial. El procés d’independència dels comtats catalans respecte al rei francès l’inicia concretament el comte Guifré el Pelós (que ja no pertanyia a una família franca sinó a una originària de la Marca Hispànica, fundant el Casal de Barcelona) que va repoblar els territoris de la vall de Lord, el Berguedà, part del Ripollès, Osona i el Bages. A la seva mort, els fills es van repartir els seus dominis convertint el benefici en feu hereditari, a partir de llavors -870- les famílies comtals s’aniran agrupant en torn de la casa de Barcelona que més endavant es convertiria en el comtat més poderós, nomenant com a vassalls seus altres comtes i establint lligams de dependència familiar, de moment, però, els comtes catalans es van anar afeblint per la proximitat de la frontera de l’Àndalus i pel creixent poder de la noblesa. Finalment, quan Almansur va saquejar Barcelona al 985, l'ajut franc, que s'havia sol·licitat, no va arribar, i el comte de Barcelona Borrell II reaccionà trencant els llaços de dependencia i ja no es va considerar vassall del nou rei franc Hugo Capeto entronitzat l'any 987 al no voler renovar-li el jurament de fidelitat.
A Castella
La majoria de les terres castellanes es dedicaven al conreu de cereals o de productes per a l’exportació (vi i oli), però la ramaderia ovina que produïa llana de gran qualitat i es destinava a l’exportació (en gran part) o a la indústria tèxtil castellana, era molt important. Aquesta ramaderia transhumant pertanyia majoritàriament a la noblesa, que, a fi de defensar els seus interessos, va crear la Mesta (1237, organització ramadera amb privilegis, com ara la llibertat perquè el bestiar pasturés en les terres dels pagesos en detriment de l’agricultura. El comerç de la llana es concentrava a Burgos i des d’allà anava als ports del Cantàbric cap a Flandes. Això va activar el comerç de les ciutats del Nord, on hi havia centres mercantils importants i fires com la de Medina del Campo. L’exportació de la matèria primera va dificultar en part el desenvolupament de la indústria tèxtil encara que alguns monarques van dictar lleis per beneficiar les manufactures llaneres.
A Catalunya
Encara que l’activitat fonamental era l’agricultura, les draperies estaven esteses per tot Catalunya. La metal·lúrgia del ferro va ser l’altra important activitat artesanal. Les fargues es concentraven a prop dels jaciments de ferro (al Pallars), dels rius (Freser, Ter) i dels boscos, dels quals s’obtenia carbó vegetal. El comerç va experimentar un fort impuls a partir del segle XII. Mentre en els mercats interiors es traficava amb productes agrícoles, teixits, vestits i altres productes artesanals locals, el comerç exterior, especialment a partir del segle XII, va incrementar-se: els productes catalans (draps sencills, vi, xafrà, vermelló) s’exportaven al nord d’Àfrica a canvi d’ivori, pells, metalls i or del Sudan. Aquest mateix or, posteriorment, era intercanviat en els mercats orientals per a productes exòtics i espècies, que després els comerciants catalans redistribuïen entre els mercats de l’Europa occidental dels que importaven draps de qualitat. També el comerç amb Al-Àndalus va augmentar. El tipus de contracte mercantil més típic a Catalunya va ser la comanda. Aquesta consistia en un pacte entre dues persones. L’una finançava el viatge, i l’altra aportava el seu treball. En el moment de liquidar el pacte, el primer recuperava la inversió feta i percebia tres quartes parts dels beneficis, mentre que el mercader es quedava la quarta part restant. Els canvistes eren especialistes en el pes i valor de les monedes, i intercanviaven monedes estrangeres per locals. Amb el desenvolupament dels negocis van néixer també els Consolats de mar que eren tribunals que s'encarregaven d'administrar justícia en causes marítimes i mercantils.
L’evolució social a la Baixa Edat Mitjana (segles XI-XIII)
|
La relativament ràpida conquesta de noves terres aprofitant la debilitat musulmana a partir del segle XI va permetre l’increment del poder nobiliari i eclesiàstic i dels drets senyorials ja que ara aquestes terres es van conquerir per la via militar, amb l’ajut dels exèrcits senyorials i no a base de repoblacions de pagesos com a l’època anterior. Per altra part, l’evolució econòmica va suposar l’aparició de nous grups socials en l’estament no privilegiat (artesans i mercaders, formant la burgesia). L’últim estament en la jerarquització social, per sota del serfs, el formaven els esclaus, una minoria social molt escassa. |
A Castella, proporcionalment, anirà disminuint el nombre d’aloers ja que en les noves terres de conquesta, habitades per població musulmana, augmentaven els serfs en les grans senyories territorials d’Andalucía, Extremadura o Murcia degut a que una bona part del territori va ser repartit en forma de grans latifundis als nobles, als clergues i als ordes militars que havien participat en les campanyes. La riquesa de la noblesa i l’alt clergat va augmentar també per l’exportació de la llana convertint-se en una classe social molt poderosa. Les dificultats de la indústria tèxtil davant els interessos exportadors de la noblesa (sortida de gran part de la matèria primera, competència dels teixits importats), va fer que a Castella no es desenvolupés una important burgesia.
A Catalunya també van augmentar els drets senyorials en contra dels interessos dels pagesos , i concretament a la Catalunya Vella, per evitar l’emigració cap a les terres que s’anaven reconquerint, els pagesos van ser adscrits a la terra com a serfs de la gleva imposant-los la remença (quantitat que el pagès havia d’abonar al seu senyor per a poder abandonar les terres que treballava). La remença era un dels mals usos, un conjunt de drets que els senyors podien exercir sobre la pagesia i que ara es van reactualitzar provocant el malestar de la pagesia. A la Catalunya Nova, en canvi, la seva situació va resultar més favorable. També a Catalunya, doncs, la noblesa (comtes, vescomtes, barons...) i el clergat van veure augmentar la seva riquesa i poder mentre disminuïen els pagesos petits propietaris (aloers). Però, a Catalunya, la burgesia es va anant consolidant i enfortint, especialment una minoria, l’alta burgesia, enriquida pel comerç a llarga distància, que va arribar a controlar el poder dels principals municipis mercantils (com ara el cas de Barcelona). La petita burgesia de mercaders dedicats al comerç local i els artesans constituïen la denominada mà menor i les desigualtats entre aquests dos sectors de la població urbana causaran no pocs conflictes.
Segons hem vist en analitzar l’evolució política dels estats europeus a la Baixa Edat mitjana, aquesta gira en torn de l’augment del poder monàrquic amb certes oscil·lacions perquè no sempre els membres de la mateixa família real van mantenir aquest projecte polític i no sempre l’oposició nobiliària ho permetia.
L’evolució política que hem assenyalat en relació als estats europeus a partir del segle XI, de lenta recuperació del poder polític de la monarquia, segons la nostra percepció, el devem entendre com un procés a llarg termini i molt complex i evidentment, no conscient pels seus protagonistes fins molt després. Aquest procés és necessàriament complex perquè implicava el pas del feu a l’Estat, és a dir, el pas d’un territori patrimonial governat per un rei-senyor feudal, que el considerava com una propietat seva, compromès amb unes relacions personals de vassallatge amb els seus habitants (a la majoria dels quals solament deu protecció en cas d’atac enemic), a una nova concepció d’un territori amb unes institucions, unes fronteres, una llengua i una bandera pròpies i independents del monarca regnant, en el que l’autoritat i l’obediència deguda al rei per tots els seus súbdits es deu a què ell representa l’Estat i és l’encarregat d’impartir justícia i mantenir l’ordre establert en benefici de tot el poble. Són, com veiem, dos concepcions polítiques molt diferents i el que es tracta és de comprendre que al llarg de la Baixa Edat Mitjana solament molt lentament s’assumirà aquesta nova concepció política que implicava el pas de senyor a rei, de vassall (compromès solament amb el seu senyor, no amb el rei) a súbdit, de feu a Estat. En molts casos, a més, la imposició de la nova concepció política que poc a poc va convèncer als monarques, serà cada vegada més forçada perquè no tots els implicats van acceptar-la, ja que la majoria de la noblesa i l’església feudal van entendre-la com oposada als seus interessos en quan suposava una pèrdua de la seva independència política, i els reis van haver de lluitar per aconseguir imposar-se. La burgesia emergent el que busca és protecció pels seus negocis i per això es plantejarà l’aliança amb la força política –sigui el rei o la noblesa feudal- que millor li asseguri la prosperitat de les seves empreses. De la complexitat d’aquesta situació deriva la lentitud, però també la irregularitat, les oscil·lacions i les variacions del procés. Aquest serà també el cas de Castella i de Catalunya.
En resum, el sistema polític dels regnes europeus correspon a un Estat oligàrquic, de monarquia feudal, en el que el poder polític està repartit entre una minoria (els senyors feudals i el rei, com un senyor feudal més, a la que s’afegirà l’alta burgesia controlant el govern d’algunes ciutats), i en el que la implantació de les transformacions que hem comentat suposen l’inici de la lenta transició política d’una monarquia feudal a una monarquia absoluta.
Castella
Al llarg del segle XII els regnes de Castella i Lleó es van unir i es van separar diverses vegades per motius hereditaris o matrimonials. La reunificació definitiva no es va produir fins el 1230 amb Fernando III que va heretar el regne de Castella de la seva mare i el de Lleó del seu pare. De la unió d’aquests dos regnes en va néixer la Corona de Castella. Pocs anys abans va tenir lloc la batalla de les Navas de Tolosa (1212) on els almohades van ser derrotats pels exèrcits units de Castella, Navarra i Aragó que va obrir el territori d’Al-Àndalus als exèrcits cristians. Fernando III va començar la conquesta de la Vall del Guadalquivir que continuarà el seu fill Alfonso X (qui també va intentar la unitat legislativa dels seus regnes amb el Código de las Siete Partidas). Mentrestant. el regne de Portugal va completar la conquesta del seu territori actual. Al final del segle XIII només quedava a la Península un regne musulmà: el regne de Granada.
La Reconquesta va afavorir el poder del rei però també el de la noblesa i el clergat feudal. La Corona de Castella era un Estat unificat i la monarquía tenia uns poders més amplis (facultat de declarar la guerra, d’elaborar les lleis, de jutjar…) que a d’altres regnes hispànics. Les Corts de Castella i Lleó eren una assemblea consultiva, solament podien aprovar o negar els nous impostos sol·licitats pel monarca. Els municipis tenien una certa autonomia i jurisdicció pròpia però el seu govern va acabar sent dominat per la noblesa ramadera. La burgesia castellana era massa feble per poder ser una força política important, i tot dependria, doncs, de la relació monarquia-senyors feudals. I a partir del segle XIII, els nobles castellans, que s’havien convertit en una classe social rica i poderosa, s’enfrontarien a l’autoritat del monarca.
Catalunya
A Catalunya, l’increment del poder de la noblesa va permetre l’enfortiment del feudalisme que farà que els vassalls del comte de Barcelona (el prínceps) siguin cada vegada més independents (nobles i clergues) a la vegada que el mateix comte afermi la independència de Catalunya respecte al rei de França i es vagi imposant als altres comtes del principat. Aquesta complexa situació d’un comte -vassall teòric del rei de França- que pot convertir-se en comte-rei lliurant-se del seu senyor i arrabassant poder als seus propis vassalls, explica la lentitud de procés de creació d’un poder monàrquic fort a Catalunya i explica la certa indecisió del projecte polític al llarg de tot el període.
Entre els segles XI-XIII, si per una banda alguns dels comtes continuen, com a senyors feudals, repartint el territori entre els seus fills i no poden evitar l’augment de les prerrogatives de la noblesa feudal després de diverses revoltes nobiliàries, per una altra, altres comtes, actuant com a reis, incrementaran el seu poder en el territori reial unificant lleis i conquerint nous territoris (Tarragona, 1090) tot reforçant els vincles amb els seus vassalls, els senyors feudals als que també interessaven les guerres de conquesta. Aquesta va ser la política de Ramon Berenguer III que va expansionar el seu territori recuperant els comtats de Besalú i la Cerdanya, que va aconseguir la independència religiosa del principat respecte a l'arquebisbat de Narbona i va elaborar una política matrimonial que comportarà l’augment de la influencia catalana per Occitània (al sud de l’actual França). Ramon Berenguer IV, conqueridor de Tortosa i Lleida al 1149 (la Catalunya Nova), al casar-se amb Peronella d’Aragó (1137), havia convertit el seu hereu en rei de la Corona d’Aragó (1151), encara que no formaven un Estat unificat ja que cada regne mantenia les seves lleis, institucions, monedes i llengua pròpies. Des del principi del segle XII, el nom de Catalònia començà a aparèixer en els documents de cort i la posició del comte de Barcelona com a principal poder del país va ser cada vegada més gran. Però l’expansió del comtat de Barcelona cap al nord va xocar amb l’expansionisme del rei de França cap al sud donat lloc a l’enfrontament entre les dues monarquies, enfrontament emmascarat sota conflictes religiosos (la guerra dels càtars). En el Tractat de Corbeil (1258) s’accepta la pèrdua d’Occitània i però també la ruptura definitiva i oficialment dels vincles de vassallatge dels comtes catalans amb el rei francès.
La derrota a Occitània no aturarà les conquestes: l’aliança entre la monarquia, els privilegiats i la nova burgesia, a la que també interessava l’expansió territorial pels interessos mercantils, es va consolidar i donarà un nou impuls conqueridor a partir del segle XIII: Jaume I (El conqueridor) conquesta València (1245), i inicia l’expansió pel Mediterrani amb la de Mallorca (1229), continuada per Pere el Gran (Sicília -1282-) i Jaume II (Sardenya, 1324), però van ser guerres costoses (exèrcit de mercenaris –els almogàvers- a més de les mesnades senyorials) que incrementaven el poder del rei (més súbdits, més impostos) però també el dels nobles i van acabant perjudicant els interessos comercials catalans i creant situacions internacionals greus (guerra contra França, o contra Gènova, per exemple). A més, la política d’alguns dels comtes de Barcelona continuava sent indecisa entre l’expansió del seu Estat i del seu propi poder per una banda i el repartiment del territori entre familiars creant regnes independents (regne de València o de Mallorca) o l’aliança amb la noblesa feudal per una altra. De fet, de moment ens trobem amb una monarquia feudal plenament consolidada en la que les noves institucions [-les Corts catalanes (1283)-, assemblea que compartirà el poder legislatiu amb la monarquia, o la seva delegació permanent –la Diputació del General –la Generalitat- (1389)], no fan sinó confirmar el repartiment del poder polític entre el rei, els senyors feudals i l’alta burgesia (que controla el govern de Barcelona al monopolitzar el Consell de Cent).
| La crisi dels segles XIV-XV |
A Catalunya
La crisi demogràfica, econòmica, social i política de finals de la Edat Mitjana també arriba als regnes hispànics si bé va afectar especialment a Catalunya que com a conseqüència de la crisi general començarà molt debilitada l’Edat Moderna. En el Principat, en efecte, assistirem durant els segles XIV-XV a una fortíssima crisi: demogràfica (descens de població), econòmica (descens de producció agrària, manufactura i reducció del comerç), social (lluites al camp entre pagesos i senyors i a la ciutat entre l’alta burgesia i la mà menor) i política (guerres civils de la noblesa feudal contra la monarquia, guerres per les conquestes de Sicília i Sardenya, aturada de la política imperialista).
L’augment de les taxes de mortalitat, degut inicialment a rendiments agrícoles descendents, s’agreuja a partir del 1348 amb la Pesta Negra que provocarà freqüents epidèmies al llarg de quasi un segle amb la qual cosa el fort descens de la població i de la producció va ser permanent (al 1348 va morir el 50% de la població catalana). L’abandonament de terres per la mort dels camperols o la fugida a les ciutats (masos rònecs) va provocar un fort descens de les rendes agrícoles i els senyors van reaccionar arrendant les terres abandonades o bé incrementant encara més els drets sobre els colons –especialment a la Catalunya Vella (recuperació dels mals usos, augment dels impostos)-. Aquesta situació provocarà des dels inicis del segle XIV l’enfrontament sovint armat entre els pagesos de remença (que reclamaven l’abolició dels drets feudals i l’arbitri de la monarquia) i els terratinents. La postura de la monarquia al llarg dels nombrosos conflictes intermitents al llar de quasi un segle (1353, 1º guerra, 1462 últim conflicte armat general) va ser vacil·lant, a vegades a favor del pagesos i a vegades a favor dels senyors, degut especialment a les necessitats financeres del rei (descens dels ingressos fiscals per la crisi econòmica mentre les despeses augmentaven per les guerres de les conquestes de Sicília i Sardenya).
La crisi demogràfica va provocar un increment dels preus agrícoles i un descens de les exportacions. En conseqüència, va arribar la crisi industrial que va provocar un descontentament dels artesans que demanaven protecció contra les importacions. La crisi comercial no es va fer esperar, agreujada per la competència de mercaders genovesos, venecians i castellans en el mediterrani, amb la disminució de viatges i vaixells. Al inicis del segle XV la crisi econòmica és general i es complica pels enfrontaments entre la mà menor (petits mercaders i artesans) que a Barcelona formaran una mena de partit denominat la Busca per defensar els seus interessos (proteccionisme , devaluació monetària per afavorir les exportacions i la fi del monopoli municipal dels prohoms de l’alta burgesia), contra la Biga (associació dels grans mercaders importadors, l’alta burgesia que controlava el Consell de Cent i la Generalitat). Encara que la Busca va aconseguir governar durant uns anys (1453-56) el municipi barceloní, el programa reformista no va tenir l’èxit econòmic desitjat davant la crisi general, a més, el descontentament popular s’havia desviat contra els jueus, als que acusaven de ser els culpables de les epidèmies per l’enverinament de les fonts, causant una massacra en els calls (1391) que suposarà la desaparició de la minoria jueva a Catalunya per l’assassinat dels jueus a mans del poble menut o per la seva forçada conversió al catolicisme (conversos).
La crisi política esdevindrà al segle XV. Durant els segles anteriors (XIII-XIV) hem assistit a l’aliança entre la monarquia, els senyors feudals i l’alta burgesia units pels mateixos interessos que tant bons resultats havia tingut per a ells a nivell d’enfortiment del poder polític del rei, l’augment de la riquesa nobiliària i eclesiàstica amb les terres conquerides als musulmans i els beneficis mercantils de l’expansionisme pel Mediterrani. Al 1412, la mort sense hereu de Martí l’Humà fa que una nova dinastia, el Casal de Trastámara, castellana, ocupi el tron de la Corona d’Aragó amb Ferran d’Antequera (Compromís de Casp) que immediatament, per compensar el recolzament de l’alta burgesia catalana, fa un sèrie de concessions a la Generalitat que incrementen el seu poder polític (impostos propis, prohibició de reclutar tropes per part del rei sense consentiment de les Corts...), però el seu fill, Alfons el Magnànim (1416-1458), trenca amb aquesta política de concessions intentant recuperar el poder reial (també reactiva les guerres de conquesta amb la de Nàpols). Això provocarà l’oposició de les Corts catalanes representades per la Generalitat (ja que un sector dels senyors feudals, especialment la petita i mitjana noblesa, més afectada per la crisi, estaven, a més, descontents pels problemes dels remences als que el rei Alfons està recolzant amb la Sentència de 1455, i l’oligarquia urbana es troba especialment molesta en aquest moment pel suport reial a la Busca que està governant en el Consell de Cent). El seu fill Joan II hereta aquesta greu situació: la guerra civil entre la monarquia (que va comptar amb l’ajuda d’una part de la noblesa) i la Generalitat va durar deu anys (1462-1472), mentre al camp els pagesos de remença, dirigits en aquesta nova guerra pel pagès Pere Joan sala, lluiten contra els senyors. Finalment, Ferran el Catòlic, casat amb la reina Isabel de Castilla (1469), aconsegueix el triomf militar, però no el polític ja que es van mantenir tots els privilegis i, per tant, el poder de la Generalitat (Constitució de l’Observança). El comte de Barcelona, rei d’Aragó i de València, continuaria sent, per tant, un rei feudal amb el poder limitat per les institucions que controlaven les forces feudals i l’alta burgesia, el seu poder depenia d’un “pacte” amb els grups més poderosos de cada regne. La unió amb la Corona de Castilla suposava la creació de la Monarquia Hispànica però era una unió exclusivament dinàstica ja que la Corona de Castilla i la Corona catalano-aragonesa es van mantenir separades per les fronteres, les monedes, les lleis, les institucions i un sistema polític que en el cas de Castilla s’orientava cap a la monarquia autoritària mentre que en cas de la Corona d’Aragó continuava sent, tal com s’ha dit, una monarquia feudal. Quant al problema del camp català, la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) intentava acontentar a uns i a altres: suposava la fi dels mals usos (previ pagament) i mantenia la resta de drets senyorials. Com a conseqüència, una part important de la pagesia catalana es convertiria en emfiteuta de fet o sigui, en arrendatària de la terra que conreava a perpetuïtat.
A Castella
La crisi del segle XIV, que va afectar d’una manera molt profunda els regnes de la Corona d’Aragó, no va ser tan intensa a Castella. Tot i això, la Corona de Castilla es va veure afectada per contínues rebel·lions nobiliàries i per guerres civils protagonitzades per una noblesa que volia imposar la seva voluntat al monarca i mantenir els privilegis socials i el poder polític de què gaudia. La guerra civil castellana (1311-1350) va iniciar-se per un conflicte dinàstic, en el que el rei només va comptar amb el suport de la minsa burgesia castellana i de la petita noblesa. El sector nobiliari es va imposar i, com a conseqüència, Enrique de Trastámara va ser proclamat rei de Castella. La nova dinastia dels Trastamara va estar en mans de l’alta noblesa i des de llavors va aconseguir molts privilegis i riqueses. Quan el rei Enrique IV va morir el 1474, els castellans es van dividir entre els partidaris de la seva filla Joana (anomenada la Beltraneja) i els de la seva germana Isabel. Isabel, partidària d’enfortir el poder reial, es va enfrontar a la noblesa per accedir al tron (guerra civil 1474-1479), la seva victòria suposava poder portar a terme el projecte de recuperació i reforçament del poder monàrquic.
Aquesta és la pau confirmada pels bisbes i abats, comtes i vescomtes, magnats i cristians temorosos de Déu, en l’any de l'Encarnació del Senyor (1) 1033. NOTES:
Qüestions:
|
Jo, Berenguer, comte per la gràcia de Déu, i la meva muller, Sança, comtessa, ens declarem venedors respecte a tu, Guillem i ets el comprador. Per aquesta escriptura nostra de venda et venem el nostre castell amb els seus confins, termes i dependències: això és, amb terres i solars i amb cases, allò que és conreat i erm, muntanyes, vinyes, pastures i boscos, delmes i primícies, i les corvees, donatius, drets pels judicis i per les funcions de policia i tots els drets que nosaltres tenim (...). Et lliruem el domini i la potestat sobre totes aquestes coses pel preu de 3 excel.lents cavalls que rebem (...) Perquè per sempre aquesta venda resi ferma....
|
|
"Jurem nosaltres, els teus homes de Carcassona (1), a tu Ramon, comte de Barcelona, fill que fores de Mafalda, que des d'aquesta hora endavant serem fidels ajudants per a tu i els teus fills, per fe reial, sense engany, pel teu cos i membres, per tot l'honor (2) que tens avui o en endavant, ajudant Déu, adquiriràs i per Carcassona, Carcassés, Rodes, el Rodes, i tots els seus termes i fortaleses que avui hi existeixen i que en endavant hi seran fetes; i et serem fidels ajudants i defensors contra el vescomte de Beziers (3) i la seva muller i fills, i contra tots els homes i dones que vulguin prendre a tu o als teus aquest honor o quelcom d'aquests honors, i els farem guerra amb vosaltres i sense vosaltres, i amb ells no farem pau ni treva sense el teu consell, per a dany teu com més amunt és escrit; així ho tindrem i atendrem a tu i els teus, per recta fe, sense engany, per Déu i aquestes coses santes" ( 4).
Qüestions:
|
En nom de Crist. Ramon de Torroja i la meva esposa Gaia, lliurem a tu, Pere Grimó, i a la teva esposa Vilana i als vostres fills i a tots els vostres néts i descendents tot el nostre alou conreat i erm que tenim al terme del castell de l'Espluga i al prat de Conesa. (...) Tota la terra que queda dins aquests limits us la donem a vosaltres i als vostres, en tota la superficie que comprenen aquests limits, i és situada al costat de la nostra vinya, que ja està plantada. I tot el que hi ha allà que és nostre ho lliurem a vosaltres i als vostres perquè hi treballeu i hi planteu bé tota aquesta terra, i quan estigui plantada i hagi crescut i doni fruit el tros que vosaltres conreeu, ens heu de donar, a nosaltres i als nostres, la meitat de la verema en tot temps (...). L'alou que hi ha al prat de Conesa hi treballareu bé, i per plantar aquest alou us lliurarem la meitat de la llavor, i vosaltres ens lliurareu fidelment la meitat dels esplets que Déu us valgui donar i vosaltres us en quedareu l'altra meitat; si no hi posem aquesta meitat per sembrar ens en donareu només la quarta part. Per aquest domini ens donareu una gallina i una fogassa com a cens anual (...). Nosaltres som fiadors d'aquest contracte contra tots els homes i totes les dones en tot temps. I jo, Pere, he de lliurar per a la sèquia de l'alou de Conesa 14 millers de civada. Aquesta carta va ser feta el tres de les calendes de juny de l’any de l'Encarnació de Crist 1181.
|
Sigui de tothom conegut que jo, Alaris, et dono a tu, Ramon, el meu fill, el castell de Figuerola i de Gisalem amb els seus termes i dependències tal com jo els tinc i posseeixo i te'ls dono com el teu lliure alou i per tal que en facis allo que vulgui la teva voluntat. I et dono també el castell de Timor amb els seus termes i dependéncies i el castell d'Hondara amb els seus termes i dependencies i el castell de Pontils amb els seus termes i dependencies i el castell d'Aquiló amb els seus termes i dependències; aquests castelis esmentats tal com jo els tinc i posseeixo per feu, aixi te'ls dono, per tal que els tinguis i posseeixis pels meus senyors com jo els tinc i posseeixo.
|
Tornar als regnes hispànics a l'Edat Mitjana Tornar al guió del T.5 Tornar a l'índex de Segon